Acta Fundacional Patrimoni Artístic Memòria Anual
La casa gremial.
En el moment de fundar-se un gremi, les reunions es tenien en una capella d’una església determinada, on guardaven, també, la caixa de cabals, les claus, les banderes i els documents importants. Una bona part ho continuaren fent sempre d’aquesta manera; d’altres, però, que suposem amb bona situació econòmica, ben aviat lloguen, adquireixen o basteixen una casa per a seu social, ja que com a entitats jurídiques que eren tenien propietats i deutes.
La nostra, és un gran edifici de remarcable interès historicoartístic, que ocupa una situació important a Ia plaça del Pi, núm. 3 de Barcelona, davant per davant de l’església del Pi, on hi ha Ia capella dedicada al patró sant Miquel. Consta de quatre plantes i entresòl, on hi havia botigues des d’antic; el gremi ocupava, com ara, el pis primer i els altres els llogaven. Sabem, que el primer de novembre de l’any 1678 el nostre gremi comença a realitzar obres en una casa que havia adquirit, situada al fossar menor de l’església del Pi i davant del seu portal major, per adequar-la a les necessitats del moment. L’any següent, el 2 de juliol de 1679, es paga certa quantitat a l’esmentada parròquia per les despeses de beneir Ia casa del gremi. Cal suposar que la casa adquirida no era prou gran, perquè, amb la intenció d’ampliar-la i poder tenir sortida al carrer de Petritxol, estableixen en emfiteusi unes cases de les monges del convent de la Verge Maria de Jerusalem. El document, escrit en llatí, el signen el 13 de novembre de l’any 1678 1’abadessa Eulàlia Çafont i monges de l’esmentat convent de la Verge Maria de Jerusalem, de l’orde de Santa Clara, amb regular observança de sant Francesc.
Segons el document, que copiem d’una traducció literal al castellà feta per encàrrec del gremi el 3 de desembre de 1909 i conservat a l’Entitat «establecemos y en enfiteusis damos y concedemos a vosotros próceres y cofrades de la cofradia de tenderos y revendedores bajo la invocación del arcàngel San Miguel de la presente ciudad de Barcelona, aunque esteis ausentes, pero más abajo aceptáis, y a vuestros sucesores y a quienes quisiéreis para siempre, sólo que sean vuestos similares o los de los vuestros: todas aquellas casas con dos portales, el uno o el mayor en la calle llamada de Petrixol y el otro pequeño que no baja hasta el terreno que está delante del portal mayor de la iglesia parroquial de Beata María del Pino, cuales portales dieron antes acceso común al huerto o al patio que están contiguos a dichas casas, sitas en la presente ciudad de Barcelona en el ángulo de dicha calle de Petrixol enfrente del portal mayor de dicha iglesia parroquial de Beata María del Pino. Y son poseídas dichas casas por los herederos o sucesores de Bernardo Vila, que fue vecino de Barcelona, al censo de dos sueldos barceloneses anuales perpetuamente pagaderos en cierto término, cuales herederos o sea sucesores en estas casas no tienen dominio, firma, fadiga ni cualquier otro derecho sino la percepción nuda de dichos dos sueldos; y se tienen las antedichas casas por beneficio del altar construido bajo la invocación de santa Margarita en la capilla de enfermos de San Lázaro de la presente ciudad de Barcelona y bajo el dominio y alodio de dicho altar al censo de ciento y dos morabetinos buenos alfonsinos de oro fino y de peso exacto a razón de nueve sueldos por cada morabetino, anualmente pagaderos el primero del mes de marzo, siendo aquel altar el sucesor en estas casas de los herederos y sucesores de Bartolomé Massanet, ciudadano de Barcelona, en cuyo nombre antes solían tenerse dichas casas. Y lindan dichas casas de oriente con las casas de la operaria de dicha iglesia parroquial de Beata María del Pino, de mediodía con el cementerio delante de la puerta mayor de dicha iglesia parroquial, habiendo en medio cierta calle profanada, de occidente con la calle de Petrixol, y de norte con las casas del monasterio de la Beata María de la Cartuja que fueron del venerable señor don Juan Ferrer, que fue presbítero, que actualmente posee doña María Ribes, viuda que dejó Pedro Pablo Ribes, notario real colegiado, vecino de Barcelona…». Per part del gremi, es fa lacta a l’església del Pi amb la presencia de Sebastià Taló, Lluís Albareda, Francesc serra i Pere Vidal, de Lleida, prohoms, i tots altres membres. El preu anual estipulat és de 28 lliures i 12 sous de moneda barcelonesa, a pagar a partir del dia 15 de novembre de 1679
Les cases gremials presenten usualment unes característiques específiques, com ara, una sala de juntes, anomenada la Sala, i un motiu ornamental extern que les identifica: una capelleta o fornícula amb el sant patró del gremi i el senyal propi o divisa.
Sabem (comptes) que el 26 de juliol de 1681 es paga a Francesc Salta, mestre de cases, la feina de fer una piqueta per tenir aigua beneita i encaixar-la a la Sala de les cases del gremi. Aquesta piqueta es conserva «in situ». El fuster Miquel Basses obrà el taulell i l’escà per als prohoms i l’escultor Joan Roig l’escut d’armes o senyal de la confraria, de l’esmemtat escó.
El 18 de novembre de l’any 1781 es fa un pagament a Mariano Pujal (o Pujalt), fadrí, mestre de cases, per rebaixar el peu de sant Miquel de la casa. També, Josep Font, vidrier, posa vidres a la Sala.
Després d’aquestes obres, es Iloguen els pisos segon, tercer i quart, per períodes de tres o de sis mesos, i també la botiga. El gremi ocupa el pis noble, o sigui el primer, i així continua fins el dia d’avui .
També en aquest any, l’edifici es va emblancanar i posteriorment es va decorar amb els esgrafiats que fins avui dia podem veure.
Una mica d’història
Per viure, i des de l’antiguitat, l’home ha disposat d’alguns productes elementals que li oferia la natura i el seu entorn, però en necessitava d’altres que no tenia a l’abast i que, per tant, calia adquirir. D’aquesta manera, ben simple per cert, podríem dir que sorgeix el primer mercat, sia en el bescanvi d’uns béns de consum per uns altres, sia per mitjà del lliurament d’uns valors simbòlics —diguem-ne monedes—. Alhora neix un ofici, el de venedor o, dit més exactament, de revenedor que s’ocupa d’oferir mercaderies que no fabrica ell mateix ni n’és productor o conreador.
Per reglamentar la venda i revenda dels diversos productes d’alimentació i de consum domèstic es crea la confraria o gremi de tenders revenedors, que entén en la propietat de les tendes o botigues, en la distribució dels articles a l’engròs i a la menuda (avui en diem al detall), en els llocs de venda, etc. És a dir, un Gremi és una Corporació professional de menestrals, obligatòria, exclusiva i privilegiada, reconeguda oficialment pels poders públics, municipals o reials. Això feia que des del seu inici i fins l’abolició obligatòria fossin estaments força poderosos i econòmicament solvents. Tots ells, representats al Consell de Cent de Barcelona, òrgan de govern fins la invasió castellana, que va eliminar per la força les nostres institucions de govern.
És evident que l’existència d’uns tenders revenedors a la ciutat de Barcelona és antiga i que devien tenir ja unes normes estipulades d’actuació. La documentació ens confirma la donació d’una taula situada al mercat de Barcelona, donació signada el 24 de juliol de l’any 1180 per Berenguer de Barcelona a favor de Ramon Revenedor, de qui rep vint-i-cinc sous barcelonins «… dono tibi Raimundo Revenedor e tuis illam tabulam… (J. Sobrequés i S. Riera)
Trobem, també, dos revenedors en la primera formació del Consell de Cent de 1258, bé que hi són quant a persones, no per l’ofici en què treballen. En la reorganització municipal de 1455, quan es dona entrada d’una manera formal als menestrals, solament una vegada apareix elegit conseller un revenedor: es tracta de Francesc Serra, elegit l’any 1468. Circumstància que pot molt bé obeir a que, en aquell temps, els membres d’aquest gremi podien pertànyer a més d’un alhora.
El gremi de tenders revenedors fou fundat a mitjans del segle XV, amb el consens reial. El 12 de setembre de l’any 1447 la reina Maria de Castella, en nom del monarca regnant Alfons V el Magnànim, signà a Barcelona el privilegi aprovant els Capítols o Estatuts que regirien la confraria o gremi de tenders revenedors de la ciutat de Barcelona, sota el patronatge de l’Arcàngel Sant Miquel. Aquest gremi aplegava a l’inici, a tenders i revenedors d’algunes mercaderies: arrossos, fideus, mels, olis, civades, formatges, sabó, tonyina salada, sardines, anxoves, així com, llegums, figues, panses, dàtils i altres diverses coses menudes.
Un petit comentari. Els capítols fundacionals fan referència a tenders e revenedors. Però en repassar la seva història no hem trobat diferenciació específica quant a ofici. Les definicions que donen els diccionaris es limiten a comentar que «la tenda, del llatí tendita, és per excel·lència el lloc on es venen al detall comestibles i altres gèneres», productes que, evidentment, es venen després d’ésser comprats, és a dir, es revenen. Per això hem adoptat sistemàticament la forma de tenders revenedors o simplement revenedors.
Aquests primers Capítols – com era habitual a l’època – atenien bàsicament problemes benèfic-socials (vetlla de malalts, assistència a enterraments, socors a necessitats, recollida d’almoines, etc.) si bé ja apuntaven algunes qüestions laborals, que reglamentaren d’una forma més concreta les esmenes de 1486, aprovades per l’Infant Enric d’Aragó i Pimentel.
Els Capítols o dit en termes actuals, els Estatuts, es referien a conceptes generals i quan sorgien problemes d’interpretació, els prohoms, elegits per regir el gremi, elevaven al Trentenari la sol·licitud de reglamentar o esmenar determinats punts mitjançant les ordenacions. Foren les ordenacions de 1613 les que imposaren l’obligació de passar un examen per a poder regentar una tenda o botiga. Examen que consistia en una espècie de certificat de bona conducta. Per això era indispensable que el titular examinat habités a la mateixa casa on tenia el negoci i s’havia d’ocupar personalment de la venda. Reglamentaven els llocs de venda a les places, s’actuava en contra de l’emmagatzematge i es perseguia el frau.
El lloc de reunió era una capella del convent de Sant Antoni Abat, al Raval, on celebraven la festa patronal i altres actes religiosos, així com les reunions i on guardaven la caixa de cabals i els llibres. Ben aviat però sol·licitaren poder traslladar-se a un indret més cèntric. El 1452, la reina accedí a la petició i s’establiren en una capella lateral de l’església del Pi, que llavors s’estava construint. La capella fou beneïda el 3 de maig de 1456, per a la qual Jaume Huguet pintà el retaule dedicat al seu patró Sant Miquel, avui al Museu d’Art de Catalunya.
El 1630 es traslladaren a una capella contigua, dedicada a Sant Bartomeu i Santa Bàrbara on van fer vestir un altre retaule d’estil renaixentista, que també seria substituït l’any 1797 per un altre de barroc que és el que avui podem veure. En aquesta capella el gremi conservà el dret de la capellania de Sant Onofre fins al 1936 i, encara avui i des de 1456, té el privilegi de tenir el Santíssim Sagrament el dia de la festa de Sant Miquel.
Fins l’any 1678, els associats es reunien a la rere capella de retaule barroc de Sant Miquel a l’església del Pi, que com no és massa gran, van decidir tenir una seu pròpia per a les reunions. Així van comprar una casa a la plaça del Pi i posteriorment unes altres de les monges del convent de la Verge Maria de Jerusalem, a fi de poder tenir sortida al carrer de Petritxol i ampliar-la. A la façana, hi van posar un capelleta amb Sant Miquel i el senyal del gremi. L’any 1781 es van fer obres i es creu que és el moment en què es decora amb els esgrafiats, que segons sembla, són els primers que es van fer d’aquest tipus a Barcelona.
Decadència dels gremis
Les estructures que havien servit al sistema corporatiu dels menestrals des de la baixa edat mitjana, es veuran afectades seriosament als segles XVIII i XIX.
Amb la conquesta per les armes de Catalunya pel Borbó Felip V va haver-hi un canvi radical. L’abolició del regim municipal, que continuava funcionant bàsicament com a l’edat mitjana, marcà un canvi en les institucions genuïnes després del Decret de Nova Planta.
Si bé cal dir que Felip V no fou tan radical amb els gremis com ho fou amb el municipi, les conseqüències es feren sentir més tard. Evidentment no era fàcil prescindir de les corporacions gremials, perquè eren una font d’ingressos. El rei les necessitava i, a més, contribuïen a un control de masses ciutadanes i no eren un obstacle per a l’autoritat reial.
El Decret de 1716 disposava que els consells gremials s’havien de celebrar en presencia d’un delegat del govern, per tal que aquest pogués exercir-hi un cert control. El 1718, hom delegà aquesta missió en la Reial Audiència de Catalunya, la qual actuà en relació amb els gremis amb els mateixos poders que havia usat anteriorment el municipi
Ja a mitjan segle XVIII, trobem una organització administrativa ben diferenciada de la medieval. Es crea una Junta de Comerç, denominada «Junta de Gobierno del Comercio de Cataluña», dependent de la Junta de Comercio, Moneda y Minas, creada per atendre les corporacions gremials; els agremiats passen a denominar-se «individuos», i les passanties es converteixen en «maestrías». Es tot un altre concepte i ja regit per un Estat absolutament centralitzat
Malgrat que es redacten noves ordenances (al 1770 el rei Carles III reafirma encara els capítols de la reina Maria), la situació pel que fa a corporació no té aquella continuïtat anterior que la caracteritzava. Els llibres no es continuen escrivint; les actes no ens han arribat i els conflictes motivats per la no assistència a les reunions es fan palesos en molts gremis. És evident que quelcom de fonamental falla, quan en una institució les reunions dels consells no tenen una periodicitat regular i es repeteixen incidents a l’assistència dels seus membres. En uns gremis no es poden renovar els càrrecs directius davant el representant de l’Audiència General per falta d’assistència (ferrers) i, en el cas dels tenders revenedors, sorgeix una situació ben anòmala que portà al rei Carles a aprovar el 9 de setembre de 1799, a Barcelona, una deliberació que permetia d’elegir un nombre de 60 individus que representessin tot el gremi i que tinguessin capacitat legal de resoldre totes les qüestions tal com feia el Consell General del gremi. La sol·licitud d’aquesta particularitat fou motivada perquè al gremi hi havia tants membres que no cabien a la Sala de la casa gremial. De vegades, però, no hi assistia ningú i altres vegades massa gent i aquests donaven el vot encara que no haguessin entès res. Per a una millor eficàcia es nomenaven 30 individus de cada una de les branques de que es componia el gremi, és a dir, «28 atuneros y dos revendedores de plaza, veinte y ocho cansaladeros y otros dos de plaza, veinte y ocho graneros y otros dos de plaza, veinte y ocho azeyteros y otros dos de plaza y que quedasen quinse de cada uno de otros ramos y así formada la junta de sesenta individuos que represente enteramente el gremio, incluyendo en sus facultades el nombrar vocales y conbocar por partes a los individuos en caso de alguna real demanda que tocase a los individuos en particular y que se acudiese a V.E. para su validad y aprobación».
Dificultats, doncs, d’ordre intern, que acabem d’esmentar, d’una banda i d’altre el pes dels impostos, especialment les contribucions especials motivades per fer front a la guerra dels francesos, portaren a una lenta dissolució de les corporacions gremials. També les noves filosofies advocant per una llibertat de treball, així com la industrialització, afavorien la seva desaparició perquè, en realitat, ja havien perdut la raó de ser.
Però tot i que el 1813 es declara la llibertat de treball, el 28 d’octubre de 1814, el coronel Rafael de Velarde, governador militar i polític de Catalunya, edita un ban en el qual s’ordena i es mana que cap revenedor sense ser agremiat pugui vendre a la menuda dins la ciutat de Barcelona i rodalies tota una sèrie de productes que descriu, sense que hi apreciem grans modificacions respecte a les ordenances antigues. Queden exceptuats d’aquesta ordre, però, els hortolans, traginers o arrieros o qualsevol altres persones, que s’ocupen en la compra de gèneres semblants, fora de la zona prohibida i els porten amb la finalitat de proveir la ciutat. Aquests els podran vendre en els llocs i preus que l’Ajuntament i el mostassaf acordin.
A causa de l´esmentat anteriorment, molts gremis van desaparèixer. No així el nostre, que després de llargues converses, que s’inicien el 7 d’agost de 1842 amb les “autoridades” en presència de l’Alcalde de Barcelona i altres persones governatives, que es tanquen el 18 de juliol de 1843, s’arribà a l’aprovació, per part del cap superior polític de la província, de la reglamentació de la denominada, “Associació de Socors Mutus, entre tenders revenedors de la ciutat de Barcelona baix l’advocació de Sant Miquel Arcàngel” ratificada el 12 de juliol de 1847, entitat a qui es va traspassar tot el patrimoni.
És obvi que un del temes conflictius va ser la dels traspàs de béns, que era l’objectiu principal per a la creació de l’Associació. Era imprescindible la conservació dels béns propietat del gremi que desapareixia i que es poguessin traspassar en exclusiva i plena propietat a l’Associació que es creava, ja que en realitat es tractava del mateix gremi en una forma jurídica nova i totalment legal: la d’una entitat d’ordre privat que assumia i vinculava en sí mateixa tot el que de vida jurídic civil ostentava el gremi, amb independència del significat que tenia dins el règim industrial o mercantil, que era l’únic que quedava abolit. Els béns patrimonials foren legalment inscrits al Registre de la propietat; per tant s’ha conservat la propietat dels béns de l’antic gremi fins avui i la seva seu continua essent la casa gremial de la plaça del Pi, número 3, de Barcelona.
Continuitat
Es creà doncs, una entitat amb el títol de “Asociación de Socorros Mutuos entre Tenderos Revendedores de la Ciudad de Barcelona para el caso de enfermedad, bajo la Advocación de San Miguel Arcángel”, a la que passen a formar part tots els mestres inscrits al llibre matrícula o els seus descendents directes i així s’ha anat fent fins als nostres dies, o sigui que tots els que avui formem l’actual Associació som descendents dels mestres de l’antic Gremi fundat al 1447. Posteriorment, i novament per requeriments legals, l’Associació es va haver de transformar en Mutualitat i sota aquesta forma jurídica va viure fins l’any 2013 en que novament els canvis en l’ordenament jurídic i principalment fiscal fan que la forma de Mútua no sigui la idònia per continuar. Amb la nova ordenació, la Mútua creada tenia masses particularitats (principalment no cobrar quotes), que l’apartaven de la normalitat i encarien extraordinàriament l’administració. Per això, els socis reunits en assemblea acorden la transformació de la Mútua de l’antic gremi en una Associació sense ànim de lucre denominada: Associació Històrica, Cultural i Benèfica dels descendents de l’antic Gremi entre Tenders – Revenedors de Barcelona, sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel, fundat l’any 1447″. La seu social segueix essent la casa Gremial de la plaça del Pi, número 3. Els béns patrimonials es van traspassar a la nova associació i són legalment inscrits al Registre de la Propietat i els seus associats, seguint l’establert pels avantpassats, continuen essent els descendents directes d’aquells Mestres Revenedors del Gremi de Tenders – Revenedors fundat al 1447. Per tal de seguir ajustant-se a les circumstàncies del moment i, donades les dificultats d’índole pràctica que origina la longitud del nom, els socis reunits en assemblea extraordinària al mes de Març del 2018 han acordat modificar-lo, deixant-lo en les paraules que ens identifiquen amb l’essència dels nostres orígens. El nom acordat i vigent és “Associació Antic Gremi Revenedors, 1447”.
És a dir, el Gremi de Revenedors ha tingut, al llarg de la seva trajectòria ininterrompuda de més de 500 anys, tres etapes jurídicament diferenciables: la 1ª o del Gremi, que abraça des de 1447 al 1842 , la 2ª com a Mutualitat de Previsió Social, des de 1842 fins a 2013, i l’actual com a Associació Històrica Benéfica sense ànim de lucre.
Per acabar aquest petit relat de la nostra historia, dir que no és més que la història d’una entitat que, de pares a fills durant més de cinc segles, s’han transmès la voluntat de fer-la sobreviure i salvaguardar el patrimoni dels seus avantpassats. Sortosament, en cada moment de dificultat, hi ha hagut entre els prohoms, membres adients per resoldre els problemes de cada època i moment, i aconseguir la continuïtat protegint el patrimoni i seguint amb l’esperit del gremi inicial.
Som l’únic gremi que ha perdurat ininterrompudament en el temps des de la seva fundació al 1447. Els socis actuals, som els hereus per línia directa de primogenitura dels mestres fundadors i com als orígens, amb els fruits que obtenim de la gestió del patrimoni, continuem ajudant als associats que quedem, en cas de malaltia i defunció. Existim desprès de molts anys, moltes vicissituds i entrebancs, i esperem seguir per molts anys més, vetllant el patrimoni artístic, que hem rebut del nostres avantpassats amb el mateix esperit.
